El Far d’Empordà està situat sobre un turó d’uns 45 metres d’alçada en mig de la plana empordanesa. Just al punt més alt, l’església romànica de Sant Martí del Far s’enlaira per damunt de les cases. No és casual que estigui fortificada, ja que aprofitant la seva situació es va utilitzar com a punt defensiu durant les èpoques de inseguretat. El nom de Far prové del temps en que el litoral era més a la vora, possiblement devia existir un far que servia de guia als navegants. Des d’aquest punt més elevat s’albiren bona part dels límits de la plana empordanesa; les Alberes, la Serra de Rodes, la línia blava del mar, el massís del Montgrí... i més enllà cap el nord-oest; el Mont, Bassegoda, les Salines, el Canigó,...
Continuant direcció est es troba el poble de Fortià. Al segle XIV va néixer el que seria el personatge potser més conegut d’aquest indret; la reina Sibil·la.
Una dona que formava part de la petita noblesa catalana i que a l’any 1377 es casaria amb Pere el Cerimoniós i es convertiria en una de les poques reines catalanes. Era coneguda per la seva bellesa i per la seva astúcia. Tot i així segons la tradició oral aquesta dama no ha tingut gaire bona reputació, fins al punt que als anys 80 i degut a la pressió d’alguns veïns del poble, es va haver de canviar el nom del carrer on havia nascut, el Reina Sibil·la per el de carrer de Castelló.
Cap al sud apareix el petit nucli de Riumors, situat entre la Muga i el Fluvià, i que antigament havia estat ocupat per estanys i aiguamolls, per això la gran majoria de cases i masies son dels segles XVII i XVIII. . El poble quedava contínuament inundat en època d’aiguats i la inundació de l’any 1421, al igual que en els pobles veïns, de Fortià i Vilamacolum, van arrasà el poble. Des d’antic el monestir de Sant Pere de Rodes tenia drets sobre el lloc, i desprès de la dessecació dels estanys, les terres més fèrtils van ser repartides entre aquest i el marquès de Riumors, el senyor Xamunar. El topònim Riumors prové de rius morts; rius de corrent molt lenta i la gent del poble i dels voltants ho pronuncien Rimors. L’església que també va queda destruïda amb els aiguats ja estava documentada a l’any 1019, encara que l’edifici actual és posterior al segle XV.
Una dona que formava part de la petita noblesa catalana i que a l’any 1377 es casaria amb Pere el Cerimoniós i es convertiria en una de les poques reines catalanes. Era coneguda per la seva bellesa i per la seva astúcia. Tot i així segons la tradició oral aquesta dama no ha tingut gaire bona reputació, fins al punt que als anys 80 i degut a la pressió d’alguns veïns del poble, es va haver de canviar el nom del carrer on havia nascut, el Reina Sibil·la per el de carrer de Castelló.
Cap al sud apareix el petit nucli de Riumors, situat entre la Muga i el Fluvià, i que antigament havia estat ocupat per estanys i aiguamolls, per això la gran majoria de cases i masies son dels segles XVII i XVIII. . El poble quedava contínuament inundat en època d’aiguats i la inundació de l’any 1421, al igual que en els pobles veïns, de Fortià i Vilamacolum, van arrasà el poble. Des d’antic el monestir de Sant Pere de Rodes tenia drets sobre el lloc, i desprès de la dessecació dels estanys, les terres més fèrtils van ser repartides entre aquest i el marquès de Riumors, el senyor Xamunar. El topònim Riumors prové de rius morts; rius de corrent molt lenta i la gent del poble i dels voltants ho pronuncien Rimors. L’església que també va queda destruïda amb els aiguats ja estava documentada a l’any 1019, encara que l’edifici actual és posterior al segle XV.
Uns kilòmetres més al sud,i abans d’arribar a Vilacolum, trobem el Mas de la Bomba i l’antic Hostal de la Bomba, nom que pot suggerir alguna relació amb episodis bèl·lics, però que en cap cas hi te res a veure. Aquest nom prové de la màquina que va ser utilitzada al segle XIX per dessecar els estanys de la zona i obtenir més terrenys per al conreu. Just darrera de l’hostal es troben les restes d’un forn romà i a pocs metres es va troba durant l’ampliació de la carretera, fa pocs anys, una vil·la romana.
El poble de Vilacolum està format per un grup de cases al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve, i a la seva part dreta apareix un gran grup de cases de la nova urbanització que està engolint el poble. Quan s’apliqui el Pla Director de l’Empordà, per el qual tants grups hi ha lluitat, ja serà massa tard per a la gran majoria dels pobles de la zona. El nom de Vilacolum està relacionat amb el fundador de la vil·la; la vil·la d’en Columbus o d’en Colom, d’aquí que més d’un hagi donat per vàlid que aquí va néixer en Cristòfor Colon, tot i haver estat un fundador romà. A les afores encara existeix una pedrera, avui en dia plena d’aigua i que dona refugi a més d’un animal, de on es creu que es van extreure carreus per a la construcció del monestir de Sant Pere de Rodes, el qual tenia drets de propietat en el poble.
S’arriba a Torroella de Fluvià pel Camí dels Americans. El poble el formen el barri de la Vila i el barri de la Força, antic nucli medieval que conserva alguns elements fortificats, com per exemple la Torre de Ca l’Albanyà. Torre de planta quadrada que actualment acaba en una mena de terrassa coberta amb un teulat a quatre bens i que per les seves dimensions reflecteix la importància defensiva que va tenir Torroella en el seu passat. La majoria de cases d’aquest barri van ser aixecades sobre els vestigis de les anteriors, que havien estat soterrades per la cap de fang deixada pel desbordament del riu Fluvià a l’any 1421. Aquest riu esta acompanyat de grans pollancres i altres arbres de ribera.
Una vegada travessat el Fluvià, s’arriba al petit conjunt de cases de L’Arbre Sec, on antigament hi havia hagut un molí. A poca distància a la dreta es pot veure el teulat de les cases de Vallveraia i el campanar de l’església parroquial de Sant Vicenç. Aquest poble mig amagat té el seu origen en un poblat ibèric del segle III a C. Apart d’algunes restes ibèriques també es varen trobar àmfores, vasos i un forn de època romana. El més curiós d’aquest indret és que tot hi estar a uns 7 kilòmetres de la costa, té el seu club nàutic.
També a la dreta i una mica més al sud-oest s’enlaira el poble de Ventalló, conegut per la seva fira de l’oli que es celebra per la diada de Sant Miquel, patró de la població. Als voltants hi predomina el conreu de l’olivera tot hi haver minvat després de les gelades de l’any 1956 que varen matar moltes oliveres. El topònim de Ventalló sembla que prové d’un nom personal llatí, encara que a molts els hi agrada donar-l’hi l’origen en la tramuntana que en aquesta zona bufa amb força durant uns 60 dies al any. Per damunt de les cases es veu el curiós campanar de l’església dedicat a l’arcàngel Sant Miquel amb els seus quatre allargats badius. Aquest arcàngel es representat a la porta del mur meridional, vestit de guerrer i matant al diable, tal i com explica la tradició cristiana.
Continua el viatge cap al sud per la plana dels Estepars, a l’esquerra la serra de Ventalló, a la dreta la Mare de Déu de l’Om, edifici d’origen romànic envoltat de fruiters. Aquesta solitària parròquia conté una imatge de la Verge del 1605 que va restituir la primitiva talla romànica destruïda en un incendi l’any 1863. La imatge trobada fa molts segles per una pastora dins la soca d’un om, era invocada per a ensenyar a parlar als muts i s’explica l’historia d’una noia muda de Cabanes que va començar a parlar gràcies a un miracle de la Verge.
Continua el viatge cap al sud per la plana dels Estepars, a l’esquerra la serra de Ventalló, a la dreta la Mare de Déu de l’Om, edifici d’origen romànic envoltat de fruiters. Aquesta solitària parròquia conté una imatge de la Verge del 1605 que va restituir la primitiva talla romànica destruïda en un incendi l’any 1863. La imatge trobada fa molts segles per una pastora dins la soca d’un om, era invocada per a ensenyar a parlar als muts i s’explica l’historia d’una noia muda de Cabanes que va començar a parlar gràcies a un miracle de la Verge.
Finalment s’arriba a Viladamat, format per carrers estrets, cases de pedra, portals adovellats i finestres renaixentistes que conviden a perdre’s en el seu laberint de carrerons. El topònim com el de una bona part dels pobles de la zona és d’origen llatí, vila de Amatus i vindria a situar l’emplaçament del campament de l’exèrcit Cató a l’any 195 ad C. Les restes romanes trobades a Viladamat son moltes. Al sud de la població es va trobar un dels primers establiments agraris de l’Empordà, la vila romana anomenada dels Tollagassos.
I a l’interior de la vila, dins les restes d’un edifici de planta quadrada aparegueren quatre gerres de ceràmica, dues de les quals conservaven al seu interior un ou, damunt un dipòsit d’ossos d’aus, es tracta de restes d’un ritus romà. La plaça de l’Oli i la plaça de la Llana, així com el Mercadal del Pont de Sant Quirç, fan referència als mercats celebrats durant la Edat Mitjana. La data més significativa de l’historia de Viladamat és el 21 de novembre de 1467 en època de guerres contra Joan II. El jove príncep Ferran, futur rei catòlic va haver d’amagar-se a Can Ponç desprès de l’atac de les tropes del duc de Calàbria, on es van esculpir els distintius de l’escut dels Reis Catòlics. Viladamat fou incendiat.
Abans d’arribar a la fictícia línia divisòria entre el Baix i l’Alt Empordà, i a prop del puig Segalà, es divisa el castell de Sant Feliu de la Garriga, amb la seva església romànica, no gaire lluny del poblet agregat de Palau Borrell.
http://www.nikduserm.com/
No comments:
Post a Comment